Te

Podrien ser les dotze, la una o les tres de la matinada; potser un dilluns, un divendres o un diumenge a la tarda, que, mentre l’aigua s’escalfava, dues mans posaven dues tasses sobre el marbre. Eren unes mans càlides, tranquil·les, de dits tendres, que acabaven de llevar-se.

Les gotes es condensaven i lliscaven pel metall de la tetera, dibuixaven formes sobre d’ella i deixaven que es reflectís cada detall tot just quan el vapor d’aigua va començar a xiular. Unes altres mans, que solien estar fredes,  van girar el fogó per recuperar el silenci i van agafar la nansa per abocar l’aigua calenta dins les dues tasses: una amb molt de sucre i l’altra sense.

Aquestes mans s’estimaven. Les càlides buscaven les fredes per tal d’escalfar-les, no fos cas que es refredessin. I, quan es van trobar, van entrellaçar-se els dits suau i tendrament mentre s’emmirallava sobre el metall la imatge entelada d’un dolç alè sobre una pell eriçada.

El silenci va aigualir-se en un sospir, o potser dos, o potser més. O potser va dissoldre’s en un somriure o dues mirades. D’aquelles que es claven a la retina i s’avoquen dins fins arribar a aquella part on no hi arriben les paraules.

I així, les mirades van convertir-se en uns llavis aproximant-se a uns altres llavis, uns carnosos i uns altres humits, que ballaven al ritme d’un te refredant-se: lentament. I aquelles mans, entre aquell somriure, després d’aquells sospirs i abans d’aquelles mirades, van oblidar-se, entre aquells llavis, d’un te ja fred.

Maddie Van Alen.

ARIADNA BOLADERAS.

 

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s